Yayi. ¿Que tal estàs?. He de dir que des de l'últim dia que ens vam veure, he esperat amb ànsia el nostre següent trobada. I així ha estat sempre durant els últims vint anys des del meu naixement.
Cada vegada que ens tornàvem a veure era especial. No sé el motiu dels meus nervis els cinc minuts abans de veure't però així ha estat sempre. Què vols que digui?. Aquesta manera de deixar de pensar i actuar per impulsos mai ha desaparegut. I encara que sembli ximple, sempre ha anat a més amb el pas del temps. De petita somreia en veure't i ara no puc fer altra cosa que no sigui donar-te una abraçada i no deixar-. Odi que passi tan ràpid el temps i més que is noti.
Aquesta setmana vaig a veure't. Promès. No vull que agafis fred de camí a casa.
Pd: Crec que els papers han canviat i ara què somriu ets tu i què espera l'abraçada sóc jo. Tindràs raó quan em deies que m'estava fent gran i et deixava enrere. I no saps el que m'espanta que hagis tingut raó en això.
No hay comentarios:
Publicar un comentario